EL GENI DEL DESERT (I)

Es despertà enmig del desert. Un desert on no havia estat mai abans i tanmateix, li era familiar. Tan àrid com havia imaginat sempre els deserts, lluny de qualsevol esperança de foragitar els sentiments de soledat que l’acompanyaven darrerament. Malgrat totes les precaucions que sempre prenia abans d’emprendre qualsevol petita activitat quotidiana, no trobaria la sortida, perquè els límits d’aquell espai eren inexistents, o si més no, absolutament desconeguts, fora de l’abast de les seves capacitats d’orientació. Estava definitivament desequilibrat.

Començà a moure’s d’esma, primer desempallegant-se de les restes del darrer somni, l’últim oasi de pau i benestar, un eufemisme oníric, o potser era una platja empordanesa on celebrà el seu aniversari amb la dona i els fills. Tampoc estava segur que fos una època calorosa o un hivern més. No era important quan sinó on, com i amb qui. Que havia estat un malson no en tenia dubtes, perquè aquests eren els que feia servir el seu subconscient per assenyalar-li responsabilitats no desitjades.

Trobar el paradís en un terreny erm i muntanyós, amb profundes valls excavades pels meteors en el transcurs del temps, en un indret ple de miratges i altres tòpics literaris, no havia de ser una tasca fàcil, ni tant sols possible – pensà -. Però potser si comencés a buscar..., a l’atzar, intuïtivament. No era supersticiós. De fet no tenia ni bona ni mala sort. Només que s’ho feia venir per a justificar-se: a la bestreta, prenent l’efecte per la causa, o per la via dels fets consumats, explicant allò inversemblant amb una lògica maldestra. I així, la seva vida s’havia convertit en una recerca contínua d’excuses interrompuda només per l’exercici de petits vicis o plaers, segons fossin vists com a motiu o conseqüència de les seva indolència.   

Tenia la sensació d’haver viscut allò allà abans. Agorafòbia claustrofòbica. És a dir, se sentia pres, clos, limitat, en un indret sense més fronteres visibles que les que els seus ulls podien abastar. Ni calor ni fred, tot i el sol implacable i la sorra cremant-li els peus, travessant-li el calçat i la roba no prou consistent per aïllar-lo d’aquella realitat roent. Ni fred ni calor, tot i la manca de qualsevol espurna d’escalfor humana. Ni calor ni fred, el seu cor sec i assedegat romania a les ordres de les neurones més improbables, aquelles que el feien superar les proves més difícils, les mateixes responsables d’ofegar-lo en un got d’aigua amb la més petita fotesa.

Abans d’iniciar el moviment ondulatori característic del caminar en una direcció indeterminada, cridà amb totes les seves forces, per oir-se i escoltar la resposta silenciosa del desert. I cridà els noms dels éssers que estimava i els de les coses que valorava. Cridà també els verbs de les accions que temia i odiava. Cridà mots sense sentit, inconnexos, frases apreses i inacabades, sons inaudibles. Ho va fer per donar-se el gust, per espantar insectes i fantasmes, per oir-se i escoltar la resposta silenciosa del desert, aquell desert i tots els deserts que havia de travessar encara. Per allunyar la por que sempre l’acompanyava.