TIANA: DUBTES RAONABLES I PROPOSTES

Llegeixo i cito textualment

"En tot cas, cap operació duradera podrà fer-se sense el consens dels partits polítics del consistori als quals cal apelar la responsabilitat que els pertoca (...)" (Esther Pujol, Editorial Tiana't  de Gener - Febrer 2013)

Penso en veu alta

Des que vaig començar a fer alguna cosa semblant a aquesta activitat anomenada política,  sempre a nivell local, a Tiana perquè és el poble on fa 25 anys que hi visc però el tinc a dins com si fos ja de tota la vida i perquè com a molts ens va il·lusionar un important projecte de canvi que molts també creien que el poble necessitava i que encara està viu i en marxa, he pensat que cercar consensos, dialogar, compartir propostes o discutir obertament eren vies importants per progressar. Ho vaig creure i dir quan Gent vam treure un regidor, quan en vam ser tres i quatre i ho segueixo pensant ara que en tornem a ser tres. 

Però no ha estat possible, per a mi i molta altra gent per manca de voluntat d'alguna de les parts (persones o aparells de partit). També he dubtat i dubto sovint de la voluntat de diàleg, lliure d'interessos (tant és de la mena que siguin aquests) i prejudicis d'uns més que d'altres, a vegades de  tots plegats, de mi mateix...

 

Potser les circumstàncies actuals, difícils i greus arreu, ens haurien d'obligar aquest cop. I així vull entendre aquestes paraules de l'alcadessa, com també alguna altra encara prou dèbil senyal. No fa gaire que la Núria, la regidora de cultura em demanava temps ... 

Proposo guanyar temps

I reconèixer públicament que durant els quatre anys del mandat anterior des del govern es va fer molt bona feina en moltes direccions facilitaria, potser, poder treballar junts. 

I reconèixer que durant l'any i mig del mandat actual s'estan fent coses bé, facilitaria potser, que s'entenguessin i acceptessin les nostres aportacions i crítiques.

Com que no acabo d'entendre de disciplines de vot i directrius de partit i, malgrat l'olor a socarrim i estafa de tantes coses arreu del país i del món, em considero optimista (més partidari de Rousseau que de Hobbes i de la capacitat de canviar que del no hi ha res a fer), hauríem d’estar amatents més enllà de les paraules, les bones intencions i els senyals, a les actituds i als fets concrets.