Es despertà enmig
del desert. Un desert on no havia estat mai abans i tanmateix, li era familiar.
Tan àrid com havia imaginat sempre els deserts, lluny de qualsevol esperança de
foragitar els sentiments de soledat que l’acompanyaven darrerament. Malgrat
totes les precaucions que sempre prenia abans d’emprendre qualsevol petita
activitat quotidiana, no trobaria la sortida, perquè els límits d’aquell espai
eren inexistents, o si més no, absolutament desconeguts, fora de l’abast de les
seves capacitats d’orientació. Estava definitivament desequilibrat.
Començà
a moure’s d’esma, primer desempallegant-se de les restes del darrer somni,
l’últim oasi de pau i benestar, un eufemisme oníric, o potser era una platja
empordanesa on celebrà el seu aniversari amb la dona i els fills. Tampoc estava
segur que fos una època calorosa o un hivern més. No era important quan sinó
on, com i amb qui. Que havia estat un malson no en tenia dubtes, perquè aquests
eren els que feia servir el seu subconscient per assenyalar-li responsabilitats
no desitjades.
Trobar
el paradís en un terreny erm i muntanyós, amb profundes valls excavades pels
meteors en el transcurs del temps, en un indret ple de miratges i altres tòpics
literaris, no havia de ser una tasca fàcil, ni tant sols possible – pensà -.
Però potser si comencés a buscar..., a l’atzar, intuïtivament. No era
supersticiós. De fet no tenia ni bona ni mala sort. Només que s’ho feia venir
per a justificar-se: a la bestreta, prenent l’efecte per la causa, o per la via
dels fets consumats, explicant allò inversemblant amb una lògica maldestra. I
així, la seva vida s’havia convertit en una recerca contínua d’excuses
interrompuda només per l’exercici de petits vicis o plaers, segons fossin vists
com a motiu o conseqüència de les seva indolència.
Tenia
la sensació d’haver viscut allò allà abans. Agorafòbia claustrofòbica.
És a dir, se sentia pres, clos, limitat, en un indret sense més fronteres
visibles que les que els seus ulls podien abastar. Ni calor ni fred, tot i el
sol implacable i la sorra cremant-li els peus, travessant-li el calçat i la
roba no prou consistent per aïllar-lo d’aquella realitat roent. Ni fred ni
calor, tot i la manca de qualsevol espurna d’escalfor humana. Ni calor ni fred,
el seu cor sec i assedegat romania a les ordres de les neurones més
improbables, aquelles que el feien superar les proves més difícils, les
mateixes responsables d’ofegar-lo en un got d’aigua amb la més petita fotesa.
Abans
d’iniciar el moviment ondulatori característic del caminar en una direcció
indeterminada, cridà amb totes les seves forces, per oir-se i escoltar la
resposta silenciosa del desert. I cridà els noms dels éssers que estimava i els
de les coses que valorava. Cridà també els verbs de les accions que temia i odiava.
Cridà mots sense sentit, inconnexos, frases apreses i inacabades, sons
inaudibles. Ho va fer per donar-se el gust, per espantar insectes i fantasmes,
per oir-se i escoltar la resposta silenciosa del desert, aquell desert i tots
els deserts que havia de travessar encara. Per allunyar la por que sempre
l’acompanyava.
