dimecres, 3 d’octubre del 2012

MULTIVIATGE AMB DESTINACIÓ DESCONEGUDA




Prou que ho sabia que aquell no havia de ser l’últim viatge de la seva vida. Tanmateix, com gairebé sempre, prescindia de l’objectivitat i s’endinsava en gestes impossibles, més pròpies d’un adolescent que de la seva condició d’adult responsable, massa agosarades per a utilitzar-les com a excusa davant del judici i el consell assenyats dels qui el tractaven.
Després de fer un mos amb les restes del sopar del dia anterior i amb algun bocí de formatge mal posat entre els queixals, mig per rutina i mig d’esma, imbuït però del seu habitual esperit aventurer, baixà apressat a la vella estació de rodalies del poble veí amb la intenció d’enfilar-se al tren de quarts d’una que l’havia de dur, tal com havia planificat amb cura malaltissa, a un destí clar en el moment precís. Arribà, com sovint solia passar, just abans que el comboi s’aturés, i anà a corre-cuita a estampar la marca pertinent sobre el tros de cartolina amb banda magnètica d’un abonament multiviatge, aquesta mena de salconduit per als desplaçaments quotidians, en una d’aquelles maquinetes modernes que s’han instal·lat al costat de la finestreta d’atenció als usuaris, darrera la qual els tradicionals ferroviaris fan i desfan al seu ritme o han desaparegut del tot. 
Es dirigí cap a una de les portes del primer vagó, premé el botó verd, i quan s’obrí, entrà en un dels móns de la seva desfermada fantasia. Abans que tota altra cosa, donà un cop d’ull al passatge, amb un posat d’accedir al lloc adequat en el moment oportú, com qui espera ésser rebut amb visques i aplaudiments. Ensems, no aprovava res més que una còmplice indiferència  i, si qualsevol dels futurs companys de trajecte l’hagués reconegut, cosa cada vegada més probable donat que d’un temps ençà usava aquest transport i aquesta línia amb assiduïtat, s’hauria trencat part de l’aura misteriosa i màgica que el feia sentir viu. Si més no restaria incòmode mentre durés la seva petita odissea. Els viatges, i especialment els viatges en tren, curts o llargs, havien estat sempre un dels seus plaers solitaris més recompensats. Potser per la sensació de velocitat, la cadència dels sorolls metàl·lics, la transició cinematogràfica de paisatges, els esbufecs dels enginys hidràulics o només per que se sentia protegit dins el gran monstre de ferro que el duia a indrets que d’altra manera només estarien a l’abast del seu imaginari.   
Després calculà quina seria la via de sortida òptima, aquella que el deixaria més a prop de les escales automàtiques de l’estació final del trajecte, i finalment escollí un espai per passar aquells, si fa no fa vint-i-cinc minuts de la seva existència, no sense haver fet i desfet més d’un moviment d’aproximació i reculada cap els indrets que de manera fugissera havien entrat en les seves cabòries, com a opcions possibles. Considerava natural que per la seva condició heterosexual i les persistents obsessions en aquesta matèria, apreses i no exemptes d’alguna mena de conflicte freudià, les dones de qualsevol edat tinguessin una certa prioritat com a companyes de viatge. No coneixia prou els seus íntims desigs com per vantar-se de tot aquest ritual davant les poques persones que compartien el vehicle. En tot cas, esperava no haver fet el ridícul.
La frescor artificial a l’interior contrastava amb l’aire enrarit per la calor humida d’un estiu avançat meteorològicament, que moments abans l’ofegava. El seu present de fumador i la seva imaginació delirant el duien a endevinar insuficiències respiratòries i batecs arrítmics, i afegien una nota èpica en l’imprevisible viatge que començava just en aquell moment. Una lleu sensació de fred i la música ambiental amb la que, d’un temps ençà, provaven de seduir els usuaris de la línia fèrria de la costa, produïren un cop més, l’oblit de tot allò que el molestava, especialment el fet d’haver de viure amb les contínues obligacions que ell mateix s’havia creat.
Les angoixes eren el fil conductor de molts racons temporals de la seva natural forma de viure. Una naturalitat no exempta de rareses i de trompades existencials i filosòfiques; cops, tanmateix, de realitat social, familiar i econòmica, d’allò més comuns. Una de les dèries que més retrunyien al seu magí, era trobar l’ocasió de no fer res, ni voler fer res, ni planejar res, i tot, sense deixar de fer res. Però, això que pot semblar senzill en una hora tant propícia per a una càlida migdiada, li era gairebé impossible. Només assolia una mena d’èxtasi alliberador quan viatjava, de manera més plena si el mitjà era el tren.
Aquelles primeres hores de la tarda d’un dia del mes de juny, i aquell viatge, tenien com a meta la gran ciutat, capital de comarca i del seu país. Al bell mig de la població havia d’enllestir uns assumptes de tràmit necessaris per netejar el seu currículum de contribuent exemplar. El triomf en aquests afers el condicionava al fet de saber actuar sense pèrdua de temps, amb coneixement de causa i la ferma voluntat de no haver-hi de tornar, i si això darrer era inevitable, que no es digués que havia estat per negligència.
Aquest cop, però, les seqüències temporals i els continguts més previsibles del recorregut entraren en una dinàmica estranya i terrible, alhora que encisadora i plena d’esperança, una dinàmica en la que el trajecte més rutinari el menava des del país de les meravelles a una nació sense sentit de la qual mai no tornaria.  Mentre la corrua de vehicles encadenats s’allunyava de l’andana paral·lela a la platja, parà atenció que les onades d’aquell mar trencaven a l’altra banda. Primer va pensar que havia pujat al tren que anava en el sentit contrari al que hauria d’haver agafat. Un error més en la seva vida. Però la posició del sol en aquella hora no oferia cap mena de dubte. La direcció era la correcta o, almenys la prevista.
Aviat s’adonà també que, per més que rebuscava a la seva memòria fotogràfica, no era capaç de reconèixer els edificis que veia darrera les finestres de l’altra banda, aquella on hi hauria d’haver estat la sorra, l’aigua i l’horitzó mediterranis i coneguts. I no era només que no fos possible identificar-los, sinó que els estils, les alçades, el color de les teulades i la manca d’antenes als terrats, no es corresponien amb la imatge retinguda del que hauria de ser l’àrea urbana de la metròpoli on havia passat tota la seva vida.
Passat el primer desconcert comença a elaborar un discurs paral·lel i el seu rellotge vital inicià un compte enrera des de l’infinit. Encastà la cara contra el doble vidre i deixà que els fets esborressin tota frontera, oblidà on estava i es deixà transportar als racons més ignots de la terra, on sempre podria començar una nova existència. També els elements del paisatge natural eren singulars i diversos, primer foren muntanyes folrades de neu eterna i rius cristal·lins i un instant després les primeres palmeres d’un oasi enmig del més calorós desert.  Més tard la selva. Rius de gent desconeguda amb cares conegudes i molts rostres mai vistos per a gent massa familiar semblaven saludar-lo i reconèixer-lo. Animals extingits i petits ocells tradicionalment engabiats que volaven lliurement compartien espai amb gossos i gats rondinaires. Seguia absort i amb el nas enganxat a la finestra.     
La sensació que aquell tren ja no s’aturaria comença a cobrar consistència en el seu pensament caòtic avesat a les visions apocalíptiques. Alhora pressentia que el temps ja no era una línia amb un principi i un final, sinó un cercle tancat sense escapatòria. Al menys, mentre el cor bategués adherit al ritme que marcaven les rodes en superar un i altre tram de via a una velocitat suficient i constant.

Tots els llibres de l’univers, tots els itineraris reals i imaginaris, tots els paisatges, museus, restes arqueològiques urbanes i postindustrials, mil històries i mil geografies se li oferien en aquell moment etern. Tot pel mòdic preu d’una targeta multiviatge.