Justificació textual general
Malacostumat
darrerament als textos curts teclejats, es fa difícil començar a escriure amb
cara i ulls i amb tots els ets i els uts i alguns punts i comes. Anys i panys
de cara a les pantalles fan força mal. A l’hora de llegir segueixo preferint els
llibres clàssics i el paper de paper (tampoc en altres afers de caire personal
i intransferible he trobat encara invent millor), això si, sovint reciclat, de
segona mà, per l’altra cara (per llegir vull dir) o de diari (que també hem
usat històricament per solucionar papers difícils, un ús que, vista la premsa impresa
que circula avui potser hauríem de recuperar)
Volia
fa dies fer una carta oberta per explicar algunes coses sucoses. Però no sabia
ben bé ni per a què ho volia fer i vaig començar a preguntar-me també a qui la
volia adreçar. A quién le importa vaig
pensar. Però va arribar l’ex-molt-honorable patriota i si d’entrada va semblar
que m’havia aixafat la barraca, ara, ves per on, m’ha esperonat. Ben mirat de
confessions de confessionari, de jutjat, en seu policial, reunió familiar o en
la intimitat de dos, tres o més, n’hi ha
hagut tantes com en la ficció,
algunes o quasi totes en defensa pròpia i per espolsar catifes alienes, d’altres
per reblar i engruixir la mentida.
En
fi, si, avui m’hi he posat, en plena festa major del Poble, després de la festa
de la Ve baixa, i esperant ja la festa grossa o el xoc de trens. I és que fa
pocs dies, encara a l’agost, amb aquest estiu de xafogor, molts núvols i sense
cap mena de dubte, tempestuós a tants racons del món, tot era ja taral·lejar l’ara ve Nadal i matarem el gall per provar
de foragitar incerteses i alguns mals averanys.
Dissabte
13 de setembre de 2014
