Segona
conversa: impossibles possibilitats o a l’inrevés
En contrast amb la primera conversa, pocs dies després,
sortint d’un nou ple molt buit, dels més buits del mandat, caminant poble
avall, vam trobar uns coneguts i en
preguntar-nos com havia anat i, en respondre nosaltres que era molt i molt difícil
debatre propostes, arribar a acords o obtenir informació i compromisos seriosos
i creïbles amb el govern, ens van dir amb lògica històrica o malfiança apresa
que vam interpretar com sentit comú, que això era una missió impossible.
Bé, vam insistir nosaltres, en alguns moments en algunes
qüestions i per alguns indicis (certament tènues, cercant llegir entre línies)
ens ha semblat que volien temps i ens demanaven paciència, per reconduir una
situació que els darrers anys (quatre, vuit, dotze, setze, vint o més anys?) amb
excepcions, havia esdevingut irrespirable i indesitjable. I els amics, més
explícits ara, insistien al seu torn que allò de “sigueu realistes i demaneu
l’impossible” era, pel que fa als assumptes polítics del poble, molt més que
una utopia.
Tossuts com som i sense perdre l’esperança vam expressar
amb contundent optimisme que la profunda, persistent i generalitzada crisi
econòmica, política i social, que a Tiana com arreu també es viu i es pateix,
ens havia fet pensar que era una oportunitat que tots veuríem com una obligació
ètica, per restablir canals de diàleg polític i obrir al mateix temps el diàleg
amb tota la ciutadania, que escenaris anteriors (tant se val els culpables si
n’hi havia hagut) havien malmès, però que després dels darrers dos anys, de
tant en tant, defallíem.
No us adoneu, gent de gent i altra gent, continuaven
dient aquell grup de tianencs estranyament animats a parlar de política local,
que la saben llarga els qui ara maneguen les coses de la vila i no són de fiar...
Atureu-vos! No seguiu, els vam dir. No tot ha de ser tant
complicat, ningú és excel·lent ni perfecte, nosaltres per descomptat no. Tanmateix,
per avançar, progressar, aprendre i viure plegats, calen moltes veus, moltes
més veus, caps, cors i mans.
En fi, s’havia fet fosc, ens vam desitjar bona nit i vam
parar.
El jarron da forma al vacio, y la música al silencio
Georges Braque
