TRES CONVERSES SOBRE LA MALEÏDA POLÍTICA ( I )

Converses recents cara a cara i en una de les xarxes d’internet, m’estan fent reflexionar i força, preguntar-me i repreguntar-me (com sempre) sobre el sentit de determinades coses que passen, coses que diem, coses que fem i que no fem, individualment i en grup.

Primera conversa: crítica política

Fou a partir d’una opinió que criticava la contundència i el to marcadament negatiu detectats en el contingut dels textos del darrer butlletí del grup polític local. La persona que m’ho deia, afegia que creia que la duresa que hi copsava, sense quasi espai per a les propostes, era contraproduent per la bona marxa de les coses en general, per a reduir tensió i, fins i tot per a les legítimes aspiracions, objectius i projectes del col·lectiu a l’hora de créixer. I va posar també algun exemple de més enllà del poble.

Amb aquesta persona mantenim una bona relació, som propers professionalment i en algun moment hem hagut de gestionar plegats assumptes públics. I crec que compartim força preocupacions, visions i opinions sobre la difícil situació actual i les incertes perspectives per a un futur pròxim. I també una actitud vital optimista i sensible vers les petites coses, gests i accions que ens fan millorar com a persones.

Després d’escoltar amb atenció i també sorpresa (no estem avesats a que qui no pertany a col·lectius polítics parli en termes polítics), recordo que la primera reacció va ser pensar i dir que no era per tant i si ho era hi havia prou raons i de pes pel to emprat i que en el contingut havíem provat de ser curosos.

Admeto que no hi ha prou, i que no és una qüestió només de matisos, de dades certes i contrastables, o opinions sempre discutibles, ni tant sols d’encertar en el to i una determinada estratègia o discurs. Cal ser respectuosos i no defallir a l’hora de seguir cercant diàleg, col·laboració i complicitats, també amb aquells amb els que contraposem idees, fets, potser interessos i dels que sovint... ens allunyen les paraules.    

 Temo a la persona de pocas palabras

Temo a la persona silenciosa

Al sermoneador lo puedo aguantar

Al charlatán lo puedo entretener

Pero con quien cavila

Mientras el resto no deja de parlotear,

Con esta personal soy cautelosa

Temo que sea una gran persona

Emily Dickinson, El viento comenzó a mecer la hierba