QÜESTIONS DE CONFIANÇA (III)

Lemes (des de la plaça de la Vila a Tiana)

Un lema, posem per cas “retrobem-nos” pot funcionar com a eslògan d’un projecte de mobilitat, pacificació viària o de prioritzar el vianant. I de molts altres. O també com a metàfora de desigs personals i col·lectius, en la vida pública local propera i quotidiana. I fins i tot, en la política, ai las! fins i tot en la maleïda política. En el sentit de fer possibles espais oberts de trobada o retrobada, de participació, de debat,  diàleg i amplis acords.

I paradoxalment corre el risc de confondre i fins i tot ofendre aquelles persones que sempre, amb respecte, a peu o en vehicles diversos han compartit, carrers, places i racons amb usos i interessos diversos. Que no han deixat de trobar-se i retrobar-se al llarg de molts anys. O que no han deixat mai de cercar i practicar, amb mes o menys encert, el diàleg.

Un projecte que crea poca, força o molta divisió no pot ser el millor projecte. O és un projecte coix, parcial, incomplet. Potser només és un tema de prioritats. Potser cal repensar-lo entre tots. I a la cap i a la fi, retrobar-nos.

Contra la pujada del transport públic

 

Organitzacions antigues i activistes socials de nova saba, assemblees, associacions i federacions d’associacions veïnals, moviments i col·lectius alternatius i més o menys radicals (en el sentit més moral de la paraula), però sobre tot persones diverses i gens anònimes, treballadores, usuàries, pensionistes, joves, estudiants, totes indignades, han pres la ferma iniciativa de plantar cara al fàcil mecanisme de traslladar tota la càrrega dels problemes de la gestió econòmica del transport a les espatlles, ja prou maltractades, dels mes dèbils. Els que per viure o sobreviure, per anar a treballar, estudiar, per necessitat, o també per sentit comú i per sentit comunitari, fan servir el transport públic.

Un cop més, els exemples sortosament es multipliquen. I els grans (sic) partits i sindicats, els ajuntaments i altres institucions i organismes, han estat arrossegats a la reivindicació, a la protesta i a la negociació des la mobilització del carrer i a les estacions. Un dirigent d’un partit d’esquerra que ara reivindica el demà,  em deia en una conversa a la xarxa, que cal combinar la mobilització i el treball institucional. És clar. Està clar, molt clar. Només que potser no cal deixar per a demà el que es pot fer avui.