La primera etapa del nou
viatge el va fer dubtar més del compte. Cagadubtes com era, no li quedà més
sortida que el rampell geniüt i assumir un destí inèdit i ensems repetit.
S’armà del poc valor que romania dins seu i enlairà la mirada cercant companyia
i ajuda. Ai las! Fos qui fos. Tot i la malfiança en els altres éssers humans.
Tot i la profunda por que sentia per l’acarament amb les raons alienes. En
aquells moments no hauria discutit per banalitats i diferències de criteris en
afers domèstics o de política. Tot el que necessitava era sentir-se acomboiat i
oir la respiració de la gent, molta o poca. Tant millor si amb aquesta pogués
compartir benaurances i dissorts; parlar-hi, mirar-se, tocar-se, abraçar-se. El
seu egoisme el portava a voler traspassar les decisions que només a ell
corresponia prendre, repartir premis i càstigs, alliberar-se del pes d’una vida
grisa enmig d’un cel absolutament blau i lluminós.
Quan avançà el peu esquerre
i trepitjà aquella base blana, permeable, inconsistent del sorral que
l’envoltava, s’aturà un instant per mirar enrera cercant copsar un cop més la
força que l’empenyia a seguir sense trobar ni tant sols un indici. Allà,
palplantat com una estàtua a la Rambla sentí una punxada al pit que el
reconfortà pensant fugaçment en un final èpic, en una fugida digna. Tanmateix,
immediatament sabé que res succeiria de moment, i instintivament aixecà el peu
dret i el dirigí en el mateix sentit que havia fet abans amb l’altre. Ara, si
més no, tenia una direcció, un camí encetat. Tant sols una drecera per
continuar.
Començaren a passar els
minuts i res canvià, respirava amb dificultat per l’ansietat, hi veia malament
per la pols que s’acumulava dins les parpelles, arrossegava les cames per un
excessiu relaxament dels músculs motors... Només el cervell treballava a ple
rendiment, però sense cap fil concret que el menés a una hipòtesi raonable i
prou encisadora per a prendre-la al vol i bastir de bell nou l’esquema vital que
havia anat perdent amb els anys. Poc a poc, els moviments mecànics del caminar,
s’acceleraren i es convertiren durant una estona en un ritme frenètic al compàs
de batec del cor i el panteix oxigenador dels pulmons i, una música interior
anava prenent cos quasi obsessivament, una cançó sense lletra, un repic
d’instruments neuròtics, talment una marxa militar.
Poc després caigué a terra
extenuat per l’aire insuportablement viciat d’aquell desert i pel brogit sense
aturador dels pensaments informes. Anava a plorar i enfonsà les mans en l’arena
cercant la frescor d’una ombra inexistent en la profunditat d’aquell mar de
partícules daurades; cap llàgrima caigué dels seus ulls eixuts mentre els dits
palpaven un objecte fred i dur colgat a mig metre sota el punt on s’havia
aturat. No era possible! Enmig de quilòmetres i quilòmetres, allà mateix! Sense
atrevir-se encara a extreure’l l’anà reconeixent amb el tacte: metàl·lic, o
potser era algun polímer d’última generació, de formes arrodonides, amb un broc
ben previsible i una base plana. Ara si que la poca suor que li quedava
regalimava galtes avall mesclada amb altres humors facials. Una implosió
d’idees, sentiments, sensacions i tics involuntaris l’estremiren. De cop i
volta l’esperança i el futur convergiren en imatges boiroses, milers per segon,
inconnexes tèbies i dolces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada