Vegeu: EL GENI DEL DESERT (II)
Ara
tocava prendre una decisió: desenterrar-lo i enfrontar-se a una nova realitat,
a un destí encara no escrit, o passar per alt el descobriment, aixecar-se,
reprendre la marxa i oblidar. Sabia que la segona opció el turmentaria des
d’aleshores fins a molt de temps després, potser per sempre més. Sabia també
que la via lògica, agosarada però lògica, era la que li demanava el seu tarannà
curiós i, que en qualsevol cas tampoc mai s’ho perdonaria si alguna cosa sortia
malament.
Dit
i fet, un cop triat el camí, no sabia tornar enrera. Ara no podia desdir-se i
invalidar raonaments anteriors. Amb les dues mans, amb els peus, abocat de cara
al sorral, anà esquitxant de milions de minúscules espurnes minerals el terra,
i com passa a qualsevol platja, aquestes es barrejaven amb les que ja hi havia,
configurant un nou paisatge a petita escala que es confonia amb tants d’altres
estesos per aquell desert.
Davant
dels seus ulls malmesos l’evidència l’acarà amb una llàntia de metall brillant
com les dels contes orientals. Però, a l’inrevés del que hom podia esperar res
ni ningú sortí del seu interior. Ans al contrari, una força d’atracció
irresistible originada en aquella andròmina d’antiquari, el xuclà i l’engolí.
El geni del desert l’havia vençut.
Al
capvespre un xaloc groc i ardent que ni els més vells recordaven, inundà la
ciutat mediterrània que l’havia protegit durant més de quaranta anys, i una
capa de pols daurada folrà la memòria dels seus habitants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada